El camí, quan ens el presenten, és clar:
Neixes
Crèixes
Estudies
Treballes (per anar bé la mateixa feina tota la vida, al mateix lloc…)
Et cases
Fills
Nets/ Jubilació
3a edat
i fora
NEXT
El per què del sistema
Però és clar… si mirem més enllà veiem que aquests cànons, relativament moderns per a la humanitat, van ser creats per la revolució industrial, en el que el que es necessitava aleshores era produïr, per tant necessitaves un sistema educatiu que formés a persones en les mateixes capacitats per fer feines semblants tota la vida. No calia convidar a pensar als alumnes, només que aprenguéssin els bàsics per entrar en la roda i no sortir-ne fins que deixessin de ser vàlids, productivament parlant.
Tenint en compte que aquesta configuració està quedant obsoleta degut a, d’entre varies coses, la IA, que és el millor alumne empollón que existeix, què ens queda ara? Un sistema educatiu desfassat que no es basa en les fortalesses de cada alumne si no que segueix promulgant el sistema de l’estandarització, un professorat saturat per múltiples casuístiques a l’aula i un increment exponencial de buRRocràcia que els fa ser menys eficients, persones que ocupen llocs de treball en els que no es troben realitzats, feines repetitives, sense valor afegit o sense tenir en compte els talents de cadascú…
Doncs és clar… quan innatament et planteges les coses més enllà, degut a les experiències de la vida, i te n’adones que estem vivint un model de societat totalment corromput i malalt penses… i ara què he de fer? si jo aquí no hi encaixo? si segueixo així, enmalaltiré, però… quin és el meu camí?
La incertesa
Doncs bé, un cop t’adones que allò que fas o vius no va amb tu i ets prou valent com per revisar a les ferides d’aprop, obrir-les, furgar en elles i mirar de fer que es sentin vistes perquè puguin sanar poc a poc, ve el salt al buit.
Què faig ara?
Com vull viure?
Com vull sostindre’m?
Com vull ser recordada?
En el meu cas personal, la meva vida era satisfactoria en gairebé tots els camps - sempre es fan ajustos, es clar - excepte el laboral. És per això que vaig considerar que no hi havia cap més remei que emprendre el meu propi camí i crear el meu projecte que ha d’integrar les meves diferents vessants. Però això costa…
Les diferents Cristines
En el meu cap convivim vàries; hi ha la Cristina malèfica, la Cristina empoderada, la Cristina jutjadora, la Cristina temerosa, la Cristina justiciera… i un fart més. Avui us parlaré de dues:
La Cristina Malèfica
Doncs si, com a la peli de la Bella Dorment, hi ha una Cristina que és cruel i és molt dura. Que s’autosaboteja o m’autosaboteja a sac. Em diu coses com:
No ets constant, no te’n sortiràs
Només tens idees de bomber
Ningú et comprarà
Et penses que ets algú i no faràs res
Et falta ímpetu per triumfar
No ho podras fer sola
I totes aquestes coses tant agradables de sentir… Però alhora, també hi ha…
La Cristina Empoderada
Que és molt més amable i sona una mica així:
Tranquila, pren-te el teu temps
Ho estàs fent bé
Ets valenta
Ets brillant, per tant la gent vindrà a tu si ho permets
Pots fer-ho, però no tota sola ni tot alhora
El garbuix de Cristines
Doncs al final, aquestes dues Cristines lluiten força dins del meu cap. Arriben a converses com: està bé que et prenguis el teu temps, però… quant de temps és això? I sí, t’estas esforçant… però ho estàs fent bé? T’estas enfocant allà a on toca?
A més, tinc la sort o la desgracia de viure els meus pensaments com aquells llibres de “Escull tu l’aventura”, per tant en cada proposta interna que em faig, tinc a totes les “sabelotodo” de torn, donant la seva opinió en vers tot.
La conclusió
A nivell biològic
La incertesa és molt fotuda, perquè ni l’èsser humà ni el nostre cervell no estàn preparats per viure-la. Necessitem seguretat, necessitem saber que després d’una cosa en ve una altra, perquè si no sortim de la zona de confort i el nostre cervell, amb l’ànim de protegir-nos ens envia senyals d’alerta i aleshores aaaararggg!! ens persegueix el lleó, que traduit implica angoixa i malestar.
PERÒ… existeix el que se’n diu la NEUROPLASTICITAT, que és la capacitat del nostre cervell d’aprendre noves coses, de crear noves connexions neuronals i per tant, de sortir de la zona de confort. És a dir, al principi, el teu cervell s’oposarà frontalment a qualsevol canvi, però a mesura que tu, de forma conscient, li expliquis de manera amable; “tranquil, no m’has de protegir, estem segurs i això és el que vull fer”, ell aprendrà a generar aquestes noves connexions.
A mode d’exemple, ens podem trobar en aquestes situacions quan:
Intentem apuntar-nos al gimnàs: el cervell dirà: “oh, però et cansaràs i no tindras temps per tu i blablabla”. Tu has d’encarar-te i a base de voluntat dir-li, aquesta és la meva decisió conscient. El primer dia et costarà, el segon menys i el tercer ja li agafaràs el gust
Vols començar un curs sobre alguna cosa que implica una inversió de diners: el cervell et dirà que si inverteixes aquí deixaràs de banda els teus amics perquè no tindras tant de temps i diners i aaaarg RED ALERT FOMO!! Però tu, que hauràs meditat l’acció, de forma conscient faràs que el teu cervell es relaxi i entengui que aquell curs és pel teu bé superior
A nivell personal
Sostindre la incertesa és fotut, perquè implica molta confiança en tu mateix i en èpoques com aquesta (24/02/2026) entre fets astrològics importants, la ciclicitat de les dones i el món que és boig, de vegades costa creure, potser no tant en tu, si no en la humanitat i el seu futur.
La meva recomanació
És que habiteu amb molta presència.
Que us atureu sense distraccions i mireu endins.
Que aprengueu a detectar aquelles coses que us generen malestar i busqueu la causa arrel perquè simplement donant-li espai, pot sanar.
I com diu la meva Cristina empoderada, no cal que ho feu soles ni tot alhora. L’autocompassió i l’autoamor és el primer.
Molt d’amor
C de Consciència.
C de Cristina.



